La noche magnética

Cerca de la parada de Fontana de la línea 3 existe uno de los centros telúricos de Barcelona.

Lo cuenta Víctor Nubla en su Magia Tridimensional Perenne. Según quiere la voz popular, en la plaza del Raspall -cerca de la parada de Fontana de la línea 3 del metro-, existe uno de los centros telúricos y magnéticos de la ciudad. Tampoco vayan ahora a llamar al geólogo para que haga una cata. La cosa queda en el estricto saber del vecindario, que a fuerza de años le ha ido añadiendo detalles al asunto. La historia comienza el día que el Ayuntamiento decide reformar la plaza -en 1980- y plantarle árboles. Pero la tierra sobre la que se asienta uno de ellos es incapaz de drenar el agua de la lluvia. Un vecino sale con un pico para desatascar la obstrucción y recibe una descarga. Algunos recuerdan entonces que debajo de la plaza hay un ramal de conexiones eléctricas. Unos meses después se pone a nevar y la nieve del alcorque empieza a hervir. El árbol se seca y muere, mientras los vecinos recuerdan una antigua leyenda del barrio que habla de una gran piedra magnética bajo el subsuelo, a la que los payeses del lugar denominaban la pedra dels Carallots -algo así como la piedra de los Atontados-, que otros creen situada exactamente debajo de una de las mesas del bar Resolís. No está muy claro si la conseja procede de los campesinos que habitaban estos aledaños o de los gitanos establecidos aquí y que tenían un mercado de ganado -el Corraló- en lo que hoy es la plaza del Poble Romaní. Tuviera el origen que tuviera, lo cierto es que el Consistorio se llevó el árbol seco, cubrió con cemento el lugar y plantó los siete plátanos que se ven hoy en día.

Todo esto no tendría mayor importancia si no fuese por el extraño nombre que luce roca tan milagrera y que nos conduce a la mismísima prehistoria. Carall o carallot han sido denominaciones tradicionales para nombrar piedras erguidas, sean de origen natural o bien colocadas por el hombre. De las primeras quedan un buen número por todo nuestro territorio, como los caralls de Montserrat, de Llafranc, de Platja d'Aro, de las islas Medes y de Sant Llorenç de Munt; o los carallots de Sant Pere de Roda o de las islas Columbretes. De los segundos hay al menos una evidencia: el famoso patio del Carall, descrito por Joan Amades y situado a pocos pasos de la fuente de Canaletes, donde se encontraba uno de los pocos menhires documentados en la capital catalana.

La moderna urbe ha borrado las trazas de los primeros habitantes del llano barcelonés, pero hay pruebas de cultura megalítica local. Sabemos del menhir de Montjuïc -junto al castillo-, que desapareció a finales del siglo XIX, el de la plaza del Padró y el que Joan Llarch afirmaba haber localizado en el punto donde se alza la Sagrada Familia. Estas rocas -de fuerte simbolismo fálico- quedaron investidas de poderes mágicos y cachondos. Del patio del Carall se decía que presidía una taberna de soldados y bachilleres del vecino Estudio General, la antigua universidad cerrada por Felipe V situada al final de la Rambla de Canaletes. Según parece, el establecimiento era famoso por sus juergas nocturnas y por ser antro de comercio venéreo y de juegos de azar. Una frase barcelonesa de antaño rezaba: Com al pati del Carall, on tot s'hi fa menys ball.

Curiosamente, la leyenda gracienca afirma algo parecido de su pedra dels Carallots. Quiere la tradición que algunas noches de luna llena, cuando el calor aprieta, la piedra de la plaza del Raspall (o del Carall) emite unas ondas misteriosas que atraen a seres singulares y estrambóticos de toda condición, que protagonizan una alocada y extravagante velada conocida como la nit dels Carallots. Si coincide allí en una de ellas relájese y déjese llevar por la historia. Podría estar usted bailando sobre uno de esos enclaves que los primitivos elegían para plantar un pedrusco que celebrase la alegría sexual. Si ello es así, mis congratulaciones.

Por Xavier Theros para El Pais.

Ilustración: "William Gilbert of Colchester, physician of London, On the loadstone and magnetic bodies, and on the great magnet the earth: A new physiology demonstrated by many arguments & experiments."

El poltergeist de Gràcia de 1935

"Un dels casos que més va fer parlar a la premsa de finals de 1934 va ser, sense cap dubte, el follet de Saragossa. Policies i jutges van unir els seus esforços per intentar aclarir aquella misteriosa veu que, inexplicablement, sortia del fogó de la cuina.
El Febrer es va traslladar l’atenció al carrer de Francisco Giner de Gràcia. El gèlid hivern que castigava a tota la ciutat va fer que Enric Montroig Mendoza s'abrigués més que del que era habitual per tal de passar la nit com a vigilant nocturn que era del taller del Passeig de Sant Joan 149 de l’empresa de motors Elizalde. Aquella havia de ser molt freda, i després de col•locar alguns aliments en els seu sarró per fer-la més agradable, abandonava el seu domicili com solia fer cada dia en direcció al seu lloc de treball. Enrere deixava els baixos del número 43 del carrer Francisco Giner, on convivia amb la seva muller, mare política i dos fills. Era el diumenge 10 de febrer de 1935 i després de marxar, la família se'n va anar a dormir aliena al que aquesta nit els oferiria.
Al cap de poca estona que s'haguessin estirat van començar a sentir-se uns cops sords a les parets adjacents a l'escala de la casa i, cap a les onze de la nit, els sorolls cada vegada més seguits es van intensificar sentint-se a tot l'edifici. Alarmat, el fill gran es va aixecar temorós que es tractés d'uns lladres i, en encendre la llum del menjador, va sentir un fort estrèpit al mateix temps que veia com un calaix que es trobava sobre una lleixa es llançava amb la força d'un projectil contra el terra.
Amb tals esdeveniments, van decidir trucar al vigilant de la demarcació que, juntament amb el serè, va efectuar una detinguda inspecció de l'habitatge. Mentrestant, encara continuaven sentint-se els estranys sorolls, tot i que més atenuats. També els inquilins dels pisos superiors, alertats per l'escàndol organitzat, es van congregar a casa dels Montroig per veure què estava passant però, una vegada que van haver arribat els veïns, els sorolls i altres esdeveniments misteriosos van cessar per complet, de manera que van tornar a marxar a casa seva. Allà tampoc era necessària ja la presència del vigilant ni la del serè, de manaera que van decidir abandonar la inspecció que de totes formes havia resultat negativa. Poc després de sortir, els sorolls i altres fenòmens tornaren novament a torbar la tranquil•litat en què havia quedat la casa, prosseguint intensament fins a la matinada, moment en què va tornar al seu domicili Enrique Montroig.
El dilluns, 11 febrer 1935, com que continuaven els sorolls, el propietari del pis es va presentar a la caserna de la Guàrdia Urbana del districte per denunciar el fet. Des d'allà ho van notificar a la Delegació de Policia i un agent, juntament amb una parella de guàrdies, van ser destacats al lloc dels pretesos extraordinaris successos per a realitzar una minuciosa investigació que pel que sembla no va donar cap resultat.
L'endemà, dimarts 12 de febrer, els fenòmens havien desaparegut, però cap a dos quarts de vuit del vespre un part del veïnat va haver de sortir precipitadament al carrer, boig de terror, a causa dels eixordadors sorolls que novament s’escoltaven a la casa, seguits de fenòmens extraordinaris. Una cadira del menjador va caure sola dos cops a terra i es va tornar a aixecar sense l'ajuda de ningú. El rellotge es va aturar i va reprendre la marxa sense que se’l toqués. Va desaparèixer una forquilla que estava sobre la taula per caure després als peus del fill gran. El llum d'aquesta sala va començar a moure's frenèticament,i tots els vidres van començar a dringar. Immediatament va caure una pluja de pedres al petit patí interior i els sorolls, cada vegada més ensordidors, van prosseguir una altra vegada fins a la matinada.
De totes les explicacions que la família va donar a la policia, hi va haver un fenomen que va cridar-los poderosament l'atenció: la dringadissa dels cristalls. Aquests estaven tan sòlidament subjectes a la finestra que resultava pràcticament impossible provocar aquest efecte intencionadament.
Hi va haver més testimonis, alguns dels quals van ser narrats pels propis veïns, espantats del que els seus fills deien veure. Els nois asseguraven haver observat ombres blanques creuant pel passadís, així com cadires i rellotges que es movien sols. A més la mainada explicava que en alguna ocasió havia notat el frec d'una espècie d'ala freda en el seu front i com si algú colpegés els vidres de la finestra de casa seva, sense que hi hagués ningú.
Finalment diversos veïns, inclosos els Montroig, van desallotjar els seus pisos passant a ocupar-ne d’altres a la mateixa finca i ja mai més es va sentir a parlar del cas."

Basat en un article d’Ángel Briongos, Karma 7 núm. 297, novembre de 1998.
Vía karma-7.blogspot.com.